Anna Cabeza

Com aquell que intenta trobar en el rostre d’una persona a qui fa molt de temps que no veu alguns senyals d’un passat que van viure plegats… Així em sento en aquest moment, seixanta anys després de no haver posat els peus en aquest poble. Busco detalls que em permetin reconstruir el paisatge d’aquells dies, olors que em duguin a la meva joventut, algun soroll que deslligui el sac dels records i els escampi sense por, ara que els anys que han passat i els pocs que encara em queden per viure em fan més agosarat que mai.
No diré el nom del poble. El que va passar aquí hauria pogut succeir en qualsevol altre indret perquè aquells eren temps de foscor, de silenci, de mirades que s’ocultaven, d’empassar-se el dolor coll avall i de serrar les dents per evitar parlar més del compte. Al poble pel qual camino ara li canviaré el nom. L’anomenaré Rocalba. No busqueu significats més enllà de l’expressió «roca blanca», una imatge que em resulta suggeridora. Aqui no hi ha cap, de roca blanca. Les pistes per descobrir el nom del poble —si n’hi ha— caldria buscar-les en altres detalls. Però no importa si és aquí o allí. No és l’on ni el quan, sino el què i el com els que compten.… (mer)